Salutacions cordials i benvinguts sigueu a una nova edició a la Maledicció de la Muntanya de Tor.
L'any 1.964, el president de torn de la societat de copropietaris de la muntanya de Tor, Josep Montaner, el Ros de Casa Sansa, engega el projecte de la carretera que ha d'unir la muntanya de Tor amb La Massana, al Principat d'Andorra, culminant així una de les seves principals empreses per comunicar Tor i el Pallars Sobirà amb el petit país dels Pirineus. Sansa pretenia portar a aquell racó de món prosperitat i riquesa, creient que l'obertura de la pista forestal a través de finques de la seva propietat seria positiva per a fer repuntar l'economia del poble i de la comarca, força deprimits tan social com econòmicament des de sempre.
Les obres es van fer amb un acord inicial de la majoria dels copropietaris de la muntanya, satisfent els honoraris del contractista i les despeses de l'obra amb diners procedents de l'aprofitament forestal de la pròpia finca de la muntanya de Tor.
 |
| A l'esquerra, Antoni Comes amb Palanca als anys 60. A la dreta, a una fotografia actual. (Fotografia: Núria Comes). |
Sansa va recórrer als serveis de l'empresa d'obres públiques i privades que regentava l'Antoni Comes, el protagonista de l'entrada d'avui, per a realitzar la carretera o pista forestal en qüestió. De seguida, Palanca, va fer perillar l'avançament de l'obra i la maquinària pesant amb la que s'anava obrint el pas pel mig del bosc de la muntanya de Tor, al cantó de Pleià. Amenaçava amb que calaria foc a les màquines de nit, davant el mateix Comes i d'altres testimonis que van escoltar-ne les seves amenaces, amb el que el propi Comes advertí Palanca que ja les vigilaria prou aquelles màquines durant tot el temps que durés l'obra, doncs si alguna vegada els passava quelcom que evidenciés sabotatge, tots els presents podrien testificar per les amenaces d'atemptat de Jordi Riba contra la maquinària d'Antoni Comes i la seva empresa. Segons ens explica l'Antoni, mai no els va passar res a les seves màquines, mentre riu per sota el nas i s'omple d'orgull en recordar com va fer que el mateix Palanca es veiés obligat a menjar-se les seves pròpies paraules.
A Josep Montaner també va haver d'aturar-lo alguna vegada, com ara quan la Guàrdia Civil va paralitzar-los l'obra i no els permetien de fer-ne avançar les màquines amb les que obrien el camí per manca d'un permís. Sansa va advertir a Comes que si no continuava fent avançar la maquinària, no li pagaria ni un ral. Comes li va fer entendre que era l'autoritat que li havia donat l'ordre d'aturar-se, i que encara que el fes fora, si en posava algú altre al seu lloc, es trobarien exactament amb el mateix problema.
Malgrat les tensions viscudes, l'Antoni Comes ens assegura que mai no hi va haver cap picabaralla greu, i que mentre avançava l'obra i una vegada acabada, sempre va mantenir la seva amistat amb Sansa i Palanca.
Josep Montaner anà a fer el servei militar a l'Àfrica, a on conegué comandaments militars d'alta categoria amb els que va forjar-se una bona amistat. Afecció que va continuar fins després d'haver-se llicenciat a l'exèrcit de terra espanyol.
En plena dictadura franquista, els permisos d'obres a prop de la frontera es veien afectats per una normativa força rigorosa, i en calia un d'especial quan s'arribava a mil metres de la línia fronterera.
El capità de la Guàrdia Civil de Tremp presumia que ben pocs coneixien aquesta llei, i donava per fet que Sansa no en deuria saber ni la seva existència, però el cacic en tenia tots els permisos i un de més. Davant la sorpresa del capità, va començar una picabaralla entre tots dos que Sansa solucionava visitant els seus amics militars poderosos de Madrid i de Barcelona. Cada vegada que el capità li feia aturar les obres, Sansa desapareixia uns dies i tornava amb un permís que venia de més amunt de la cadena de comandament del capità de la Guàrdia Civil que li feia la guitza.
L'obra avançava segons les previsions, fins que es van començar a trobar rocall dur i va caler fer servir dinamita, i altra vegada la Guàrdia Civil va aturar els treballs quan van comprovar que cap dels artificiers no en tenien la llicència corresponent per a emprar els explosius, tal i com n'exigia la llei. Montaner i Comes es van anar a informar ràpidament amb l'amo del polvorí que els subministrava els explosius. Aquest va concloure que havien d'adreçar-se al Departament de Mines de Barcelona, a on s'hi van inscriure aprovant satisfactòriament les proves exigides per al carnet d'artificier, que van presentar a les autoritats corresponents per tal de poder continuar amb l'obra de la carretera sense més entrebancs.
Un any més tard, la pista forestal que comunica Tor amb La Massana, ja era acabada i oberta al trànsit rodat, mentre a la banda andorrana les obres per connectar la carretera de Sansa amb la del Principat, anaven endarrerides.
Les autoritats espanyoles i andorranes van arribar a un acord a una reunió organitzada per Sansa, a on es comprometeren de fer una via de comunicació prou ampla per comunicar la comarca del Pallars Sobirà amb Andorra. Les autoritats andorranes van acomplir l'acord, construint una carretera d'alta muntanya de set metres d'amplada; asfaltada, i convenientment senyalitzada. Per la banda espanyola encara s'espera avui dia una resposta, doncs mai no es va acomplir l'acord d'aquella reunió.
La resta ja sabem com va acabar. Pel camí de Pleià hi han passat mercaderies de contraban de tot tipus, durant dècades, turistes, ramaders, 'hippies', i policies, possiblement també algun fugitiu, i fins i tot, podria ser, algun terrorista de la ja extingida banda E.T.A.
A continuació, l'Antoni Comes ens explica algunes anècdotes viscudes a l'obra del camí de Pleià.
Els guàrdies civils que vigilaven l'obra havien de pujar cada matí caminant des d'Alins, doncs no disposaven de cap vehicle per al servei. El mateix Comes els va oferir que l'acompanyessin amb el seu 'Jeep', cosa que encara avui dia li agraeixen.
Recorda com Rubén Castañer es passejava amb un 'buggy' per la carretera acabada de fer, amb un subfusell automàtic a sota del seient, justificant-se amb que els seus enemics li podien parar una emboscada i tots anaven sempre armats. L'Antoni Comes es quedava perplex davant d'aquesta actitud, i mai no la va arribar a comprendre.
Quan van arribar a tocar ja la banda andorrana amb les màquines, fent camí, es va girar mal temps i van baixar les temperatures sobtadament, començant a nevar d'una manera continuada. Comes recorda com Castañer es va dirigir cap a l'estació d'Arinsal de la que ell mateix n'havia estat concessionari, per a demanar-los roba d'abric per al personal de l'obra que no anaven convenientment equipats. Va tornar al cap d'una estona amb equipaments per a la neu. Tothom va quedar alleujat i agraït a Castañer pel seu amable gest.
I ja per acabar, l'Antoni Comes ens diu la seva hipòtesi sobre el crim de Sansa. Creu que van ser la parella de 'hippies', Josep Mont i Marli Pinto, els assassins de l'amo de la muntanya de Tor, acceptant doncs com a vàlida la versió de l'Antonio Gil José que acusava la parella de perduts de La Seu d'Urgell.
Bloc MMT
