Tor i Os de Civís: Comparant Similituds

Salutacions i benvinguts a una nova edició al bloc la MMT.

A la comarca de l'Alt Urgell, enganxat al Principat d'Andorra, s'hi troba un poblet d'alta muntanya amb unes característiques prou semblants a les del conegut poble de les tretze cases. Es tracta d'Os de Civís, municipi que per la seva orografia i orientació a la Vall d'Aós, se situa a la vessant andorrana, tot i que administrativament sempre ha format part de Catalunya.

Fins a la segona meitat del segle XX, Os de Civís, era un poble aïllat i oblidat per les administracions catalanes i espanyoles, i fins i tot avui dia, depèn més del Principat d'Andorra en molts aspectes, que no pas de la Generalitat de Catalunya, doncs a causa de la seva ubicació les comunicacions per carretera es fan molt més fàcils i ràpides des de Sant Julià de Lòria, a Andorra, que no pas des de la pròpia comarca.

Tan és així que serveis tan bàsics com la sanitat, la recollida d'escombraries, entre d'altres, són administrats pel Comú de Sant Julià de Lòria, al país veí.

 

 

 

Fins aquí, podem veure doncs algunes similituds amb Tor, exceptuant és clar, la característica més destacable del popular poble de les tretze cases: La seva muntanya privada i tot el que això ha comportat i comporta actualment. Tot i així però, Os de Civís també va tenir una economia basada amb la ramaderia i l'agricultura, també va patir la guerra del 36 i la seva postguerra, va veure passar refugiats que fugien de la guerra i la dictadura franquista, i patí l'oblit i l'abandonament de les administracions durant molt de temps. La diferència i a l'hora la similitud més destacable entre tots dos pobles, és potser que a Os de Civís calgué que hi anés algú de fora per fer progressar i prosperar econòmica i socialment aquest petit enclavament pirinenc, que fou quelcom clau pel que representa avui dia, i que a diferència de Tor, els emprenedors que vingueren de fora no van dur-hi mort i penúries com va passar amb els inversors estrangers del poble del Pallars que es disputaven aquella controvertida muntanya.

Podríem parlar doncs de mala sort per als habitants de Tor? O potser és que els d'Os de Civís van saber fer les coses d'una altra manera? Malauradament, la nostra opinió és que això no pugui ser del tot comparable per la característica principal i més coneguda de Tor; la seva immensa finca privada propietat dels seus veïns, finca privada comuna que a Os de Civís no hi existeix ni hi ha existit mai a la seva història.

 

 

 

A continuació podreu veure un vídeo relacionat amb aquest tema, recuperat d'un programa de la TV Andorrana, aportació d'un seguidor i col·laborador del bloc. I com sempre, esperem els vostres comentaris a l'entrada amb els vostres parers al voltant del tema que ens ocupa l'entrada d'avui.

 

Bloc MMT

I si la Muntanya de Tor Hagués Estat Andorrana?

Salutacions cordials, i benvinguts sigueu a aquesta nova entrada al bloc de la història del poble de les tretze cases.

Alguna vegada, qui més, qui menys, ens hem pogut sentir aquesta pregunta retòrica emplaçada sobretot en relació als interessos dels copropietaris de la muntanya de Tor i els negocis que hi hagi pogut haver-hi al darrera d'aquesta immensa finca de titularitat privada, ubicada en un racó privilegiat, però també oblidat, del Pirineu de Lleida.

Els pallaresos en general tenen la percepció que la seva comarca, el Pallars Sobirà, ha estat sempre un racó de món abandonat i maltractat per les administracions, que no hi han invertit de manera proporcionada amb la resta del territori. Així és doncs que el Pallars ha esdevingut una terra amb poques oportunitats per a poder progressar tan econòmica com socialment, i és que no només ho diuen els seus habitants, sinó que les estadístiques parlen per si mateixes.

I en relació amb tot això, avui volem fer-nos ressò de les opinions dels nostres seguidors, que en aquest cas també són col·laboradors de la MMT. Es tracta de dos residents al Principat d'Andorra, un d'ells natural del país dels Pirineus, i l'altre, acollit per aquesta petita terra.

Els hi hem demanat sobre la qüestió que dona títol a aquesta edició, una qüestió a la que no tothom pot respondre de la mateixa manera, sobretot si no n'és coneixedor de causa i en té un punt de vista concret i avesat al cas tan particular de Tor i la seva característica finca privada.

 

 

 

Abans de desgranar el parer dels nostres amics, creiem que cal posar-nos una mica en antecedents pel que fa a la situació dels veïns de Tor al llarg de la seva història més recent amb el país veí, el Principat d'Andorra.

Des que es va obrir la pista forestal que transcorre en gran mesura per finques de Sansa, a la banda de Pleià, i força temps abans, els habitants del Pallars i òbviament els de Tor, ja tenien una relació prou estreta amb el Principat, doncs era el seu punt de referència per anar-hi a comerciar, i per a moltes altres coses quotidianes, inclosos els negocis amb el bestiar i altres, com ara quan Sansa es fixà en un industrial instal·lat a Andorra per a fer engegar el seu malaurat projecte de les pistes d'esquí.

Fins i tot, alguna vegada, hem pogut ser testimonis del desig d'algú que Tor formés part de terra andorrà. Potser així alguns fets transcendentals haurien estat d'una altra manera, ves a saber.

A dia d'avui encara hi continua havent-hi aquesta dinàmica pel que fa al comerç amb Andorra; la gent de Tor es pot dir que fa més vida al país veí que no pas a la pròpia comarca. Així doncs, a efectes socials, podríem afirmar que són andorrans i andorranes, i potser també en tinguin aquest sentiment. La qüestió és que sempre han tingut com a país d'exemple i de referència el de l'altra banda de la frontera, i no el propi. Per alguna cosa deu ser, doncs.

Tornant a la qüestió que hem proposat als nostres col·laboradors, que també els hem demanat què creuen que hagués passat si hipotèticament Tor hagués estat en terra francès, ens han respost sense dubtar-ho que segurament continuaria tal i com ha estat, o fins i tot pitjor, si formés part de la República Francesa, a jutjar per l'abandonament que pateixen la majoria de pobles de la Catalunya Nord més propers a la muntanya que protagonitza el bloc.

 

Ja d'entrada, com a resposta a la nostra pregunta, un dels seguidors del bloc que ens llegeix des d'Andorra, ens diu sense embuts que possiblement si la muntanya de Tor hagués estat a terra andorrà, seria part de les pistes d'esquí de Pal i Arinsal, l'actual Vallnord, fet que ja pretenien Sansa i Castañer quan van començar a treballar en aquell projecte fallit. Aleshores, podríem especular; potser d'aquesta manera s'hi haguessin evitat les tragèdies vistes per aquesta muntanya? O potser no?

També ens comenten que Tor podria haver esdevingut un altre Pas de la Casa, tot i que el perfil socioeconòmic del sud de França no és ni ha estat mai el del Pallars Sobirà.

Tot hauria encaixat meravellosament per als interessos andorrans si la Vall de Tor i el terme d'Os de Civís haguessin esdevingut andorrans, ens diuen.

Creuen que la gent de Tor sempre han estat exactament allà a on han volgut ser, excepte potser en alguns moments puntuals a la història, com ara a la Guerra del 36.

Des de l'edició de la MMT creiem que, Tor no hauria patit l'abandonament de les administracions i de retruc també dels seus pobladors, si administrativament hagués pertanyut al Principat d'Andorra. Però les coses han estat com han estat i aquesta és la història de Tor i la seva popular muntanya.

I per acabar, només recordar que un dels habitants de Tor, Vicenç Riba, oncle de Jordi Riba, de casa Palanca, va perdre els drets de propietat de la muntanya de Tor per anar a viure a Andorra i establir-hi allí la seva residència habitual, tot i que posteriorment el seu nebot va poder gaudir de la seva tretzena part de la finca, aprofitant una de les clàusules dels estatuts del contracte de copropietat de la muntanya de Tor. Com a curiositat, cal fer menció de que Sansa sempre mantenia que Tor podia arribar a ser perfectament un principat sobirà, de fet, l'hotel de luxe que havia projectat edificar a les seves finques hauria dut el nom de Principat de Tor.

Esperem els vostres comentaris a l'entrada. Ens agradarà conèixer el vostre parer sobre la qüestió proposada.

 

Bloc MMT

Els Personatges de la Història de Tor: Entrevista amb Antoni Comes

Salutacions cordials i benvinguts sigueu a una nova edició a la Maledicció de la Muntanya de Tor.

L'any 1.964, el president de torn de la societat de copropietaris de la muntanya de Tor, Josep Montaner, el Ros de Casa Sansa, engega el projecte de la carretera que ha d'unir la muntanya de Tor amb La Massana, al Principat d'Andorra, culminant així una de les seves principals empreses per comunicar Tor i el Pallars Sobirà amb el petit país dels Pirineus. Sansa pretenia portar a aquell racó de món prosperitat i riquesa, creient que l'obertura de la pista forestal a través de finques de la seva propietat seria positiva per a fer repuntar l'economia del poble i de la comarca, força deprimits tan social com econòmicament des de sempre.

Les obres es van fer amb un acord inicial de la majoria dels copropietaris de la muntanya, satisfent els honoraris del contractista i les despeses de l'obra amb diners procedents de l'aprofitament forestal de la pròpia finca de la muntanya de Tor.

 

 

 A l'esquerra, Antoni Comes amb Palanca als anys 60. A la dreta, a una fotografia actual. (Fotografia: Núria Comes).

 

Sansa va recórrer als serveis de l'empresa d'obres públiques i privades que regentava l'Antoni Comes, el protagonista de l'entrada d'avui, per a realitzar la carretera o pista forestal en qüestió. De seguida, Palanca, va fer perillar l'avançament de l'obra i la maquinària pesant amb la que s'anava obrint el pas pel mig del bosc de la muntanya de Tor, al cantó de Pleià. Amenaçava amb que calaria foc a les màquines de nit, davant el mateix Comes i d'altres testimonis que van escoltar-ne les seves amenaces, amb el que el propi Comes advertí Palanca que ja les vigilaria prou aquelles màquines durant tot el temps que durés l'obra, doncs si alguna vegada els passava quelcom que evidenciés sabotatge, tots els presents podrien testificar per les amenaces d'atemptat de Jordi Riba contra la maquinària d'Antoni Comes i la seva empresa. Segons ens explica l'Antoni, mai no els va passar res a les seves màquines, mentre riu per sota el nas i s'omple d'orgull en recordar com va fer que el mateix Palanca es veiés obligat a menjar-se les seves pròpies paraules.

A Josep Montaner també va haver d'aturar-lo alguna vegada, com ara quan la Guàrdia Civil va paralitzar-los l'obra i no els permetien de fer-ne avançar les màquines amb les que obrien el camí per manca d'un permís. Sansa va advertir a Comes que si no continuava fent avançar la maquinària, no li pagaria ni un ral. Comes li va fer entendre que era l'autoritat que li havia donat l'ordre d'aturar-se, i que encara que el fes fora, si en posava algú altre al seu lloc, es trobarien exactament amb el mateix problema.

Malgrat les tensions viscudes, l'Antoni Comes ens assegura que mai no hi va haver cap picabaralla greu, i que mentre avançava l'obra i una vegada acabada, sempre va mantenir la seva amistat amb Sansa i Palanca.

 

Josep Montaner anà a fer el servei militar a l'Àfrica, a on conegué comandaments militars d'alta categoria amb els que va forjar-se una bona amistat. Afecció que va continuar fins després d'haver-se llicenciat a l'exèrcit de terra espanyol.

En plena dictadura franquista, els permisos d'obres a prop de la frontera es veien afectats per una normativa força rigorosa, i en calia un d'especial quan s'arribava a mil metres de la línia fronterera.

El capità de la Guàrdia Civil de Tremp presumia que ben pocs coneixien aquesta llei, i donava per fet que Sansa no en deuria saber ni la seva existència, però el cacic en tenia tots els permisos i un de més. Davant la sorpresa del capità, va començar una picabaralla entre tots dos que Sansa solucionava visitant els seus amics militars poderosos de Madrid i de Barcelona. Cada vegada que el capità li feia aturar les obres, Sansa desapareixia uns dies i tornava amb un permís que venia de més amunt de la cadena de comandament del capità de la Guàrdia Civil que li feia la guitza.

L'obra avançava segons les previsions, fins que es van començar a trobar rocall dur i va caler fer servir dinamita, i altra vegada la Guàrdia Civil va aturar els treballs quan van comprovar que cap dels artificiers no en tenien la llicència corresponent per a emprar els explosius, tal i com n'exigia la llei. Montaner i Comes es van anar a informar ràpidament amb l'amo del polvorí que els subministrava els explosius. Aquest va concloure que havien d'adreçar-se al Departament de Mines de Barcelona, a on s'hi van inscriure aprovant satisfactòriament les proves exigides per al carnet d'artificier, que van presentar a les autoritats corresponents per tal de poder continuar amb l'obra de la carretera sense més entrebancs.

 

 

 

Un any més tard, la pista forestal que comunica Tor amb La Massana, ja era acabada i oberta al trànsit rodat, mentre a la banda andorrana les obres per connectar la carretera de Sansa amb la del Principat, anaven endarrerides.

Les autoritats espanyoles i andorranes van arribar a un acord a una reunió organitzada per Sansa, a on es comprometeren de fer una via de comunicació prou ampla per comunicar la comarca del Pallars Sobirà amb Andorra. Les autoritats andorranes van acomplir l'acord, construint una carretera d'alta muntanya de set metres d'amplada; asfaltada, i convenientment senyalitzada. Per la banda espanyola encara s'espera avui dia una resposta, doncs mai no es va acomplir l'acord d'aquella reunió.

La resta ja sabem com va acabar. Pel camí de Pleià hi han passat mercaderies de contraban de tot tipus, durant dècades, turistes, ramaders, 'hippies', i policies, possiblement també algun fugitiu, i fins i tot, podria ser, algun terrorista de la ja extingida banda E.T.A.

 

A continuació, l'Antoni Comes ens explica algunes anècdotes viscudes a l'obra del camí de Pleià.

Els guàrdies civils que vigilaven l'obra havien de pujar cada matí caminant des d'Alins, doncs no disposaven de cap vehicle per al servei. El mateix Comes els va oferir que l'acompanyessin amb el seu 'Jeep', cosa que encara avui dia li agraeixen.

Recorda com Rubén Castañer es passejava amb un 'buggy' per la carretera acabada de fer, amb un subfusell automàtic a sota del seient, justificant-se amb que els seus enemics li podien parar una emboscada i tots anaven sempre armats. L'Antoni Comes es quedava perplex davant d'aquesta actitud, i mai no la va arribar a comprendre.

Quan van arribar a tocar ja la banda andorrana amb les màquines, fent camí, es va girar mal temps i van baixar les temperatures sobtadament, començant a nevar d'una manera continuada. Comes recorda com Castañer es va dirigir cap a l'estació d'Arinsal de la que ell mateix n'havia estat concessionari, per a demanar-los roba d'abric per al personal de l'obra que no anaven convenientment equipats. Va tornar al cap d'una estona amb equipaments per a la neu. Tothom va quedar alleujat i agraït a Castañer pel seu amable gest.

 

I ja per acabar, l'Antoni Comes ens diu la seva hipòtesi sobre el crim de Sansa. Creu que van ser la parella de 'hippies', Josep Mont i Marli Pinto, els assassins de l'amo de la muntanya de Tor, acceptant doncs com a vàlida la versió de l'Antonio Gil José que acusava la parella de perduts de La Seu d'Urgell.

 

Bloc MMT

 

Sansa i la Val Ferrera de Suïssa

Cordials salutacions i una càlida benvinguda al bloc, seguidors de la MMT.

Tothom qui hagi seguit una mica la història de Tor, i la vida del que una vegada fou l'amo únic d'aquesta immensa finca del Pirineu de Lleida, Josep Montaner, Sansa, recordarà el projecte del parc natural privat que aquest cacic pretenia dur a terme amb l'ajuda incondicional del seu secretari personal i amic, en Gregori de Aulestia, del que ja ens en vam fer ressò a aquest mitjà.

Les idees de Sansa, una vegada es va fer impossible la construcció de les pistes d'esquí i la urbanització de la muntanya de Tor, foren les de convertir aquell meravellós paratge pirinenc en un indret on fos possible viure-hi tot l'any, com ja es feia a diferents països d'alta muntanya, com ara la propera Andorra, i alguns d'altres. Com ja sabem, i fins i tot a dia d'avui segueix amb les mateixes condicions, a Tor es feia pràcticament impossible passar-hi els hiverns, doncs a banda que les cases del poble no disposaven de les mínimes comoditats i equipaments necessaris per afrontar l'estació més dura de l'any, les vies d'accés tampoc no ho permetien perquè ja amb les primeres nevades es feien totalment intransitables, fins ben bé entrada la primavera. Aquest darrer fet, recordem, era del que sempre es queixava Palanca. Les administracions no mantenien la carretera que uneix Tor amb la "civilització" en considerar que es tractava d'una via privada, i els copropietaris no disposaven dels mitjans per a mantenir el camí lliure de neu i de gel durant tota l'època de nevades.

Paisatge de la muntanya de Tor

 

Gregori de Aulestia, a un dels seus viatges arreu del món, va descobrir a Suïssa un enclavament que, per les seves especials característiques el feien força semblant a la Vall Ferrera, la vall on és ubicat el poble de Tor i la seva muntanya.

De seguida va compartir la troballa amb el seu mentor i amic Josep Montaner, que va quedar prou sorprès amb el nom d'aquell territori descobert pel seu deixeble explorador: La Val Ferrera, en llengua romanx.

La Val Ferrera és una vall situada al cantó suís dels Grisons (Graubünden), entre Schams i Avers, té una llargada de 10 Km i és drenada pel riu Rhin d'Avers. L'alçada sobre el nivell del mar és semblant a la de Tor: 1562m. Només hi ha dos pobles a la Val Ferrera; Innerferrera i Ausserferrera.

Gregori de seguida va veure a aquella vall suïssa un model exemplar a seguir per a aplicar a la muntanya de Tor i al seu poble. La diferència era que, al país helvètic hi havia un altre nivell social i econòmic, a més a més que la muntanya de Tor era una finca privada, i potser costaria més emular una societat d'alta muntanya com la que tenien muntada els veïns de la Val Ferrera; amb un transport públic de qualitat, les vies perfectament calçades i mantingudes durant tot l'any, serveis educatius, serveis sanitaris, oficines de correu, telèfon, llum elèctric de companya, aigua corrent, depuradora d'aigües residuals, i un gran etc. més.

 

Innerferrera, un dels dos pobles de la Val Ferrera de Suïssa

 

Malgrat tot, la parella d'amics no van descartar el projecte, i de fet en Gregori de Aulestia ens explica que l'empresa del parc natural que es va seguir gestionant fins i tot després de la mort de Sansa, hauria aportat prou beneficis a la finca i als seus propietaris per emular la vida que duien els cantons de la Val Ferrera o fins i tot els propers veïns andorrans, fent-hi compatible la vida amb prou comoditats per passar-hi tot l'any sense cap mena de problema.

Fou una vertadera llàstima que tot se'n anés en orris i mai no es podés materialitzar aquell bon projecte, que hauria estat molt més encertat que unes pistes d'esquí i uns blocs de pisos enmig del bosc de la muntanya de Tor. Tot i així no és un projecte que es pugui descartar a l'actualitat, i que els propietaris actuals podrien dur a terme si algun dia aconsegueixen arribar a un consens, a diferència de les pistes d'esquí, projecte que fa anys va quedar condemnat per la requalificació que va patir la muntanya i el seu entorn com a zona protegida dins el Parc Natural de l'Alt Pirineu.

 

Restes d'una antiga farga a la Val Ferrera, a Suïssa

Si voleu aportar quelcom a aquesta crònica, ja sabeu que ho podeu fer a través dels comentaris a l'entrada, pitjant el següent enllaç:

 

 

Feu els vostres comentaris aquí

 

Els Personatges de la Història de Tor: 'El Negre', El Contrabandista més Cercat d'Andorra

La nostra cordial benvinguda a aquesta nova edició al bloc del misteri i la història de la muntanya de Tor, seguidors del projecte.

Fa uns dies va arribar a les nostres mans un llibre que narra la vida i les peripècies d'un dels contrabandistes que feia servir la ruta de Tor per passar les seves mercaderies entre fronteres. Aquest contrabandista era conegut per tots els personatges de la història moderna de Tor, i de fet alguns hi van arribar a col·laborar-hi. Carles Xavier Castro, àlies 'El Negre' protagonitza 'Confidències del 'Negre' el contrabandista més perseguit d'Andorra', on ens confessa en primera persona els seus embolics, aventures, i curiositats sobre aquesta activitat que va ser considerada una professió al país dels Pirineus abans que les autoritats europees pressionessin el govern andorrà per modificar-ne el seu codi penal i, afegir així el contraban a la llista dels delictes que les autoritats andorranes havien de controlar i perseguir. Fou d'aquesta manera com 'El Negre' passà d'heroi nacional ajudat fins i tot per la mateixa policia andorrana, a ser el delinqüent més buscat d'Andorra.

'El Negre' no en fa ni un esment de la muntanya de Tor i el seu pas de contraban a tot el llibre, però pregunteu a qui pregunteu allà dalt, tothom el coneix, doncs tal i com deia Antonio Gil a una de les entrevistes que manté amb Porta, allà dalt els perillosos es coneixen tots. I sembla que és així, tot i que com ara en Gregori de Aulestia ens fa saber que el personatge del 'Negre' el catalogaria com a un personatge secundari de la història de Tor, si aquesta història es traslladés a la gran pantalla.

 

 

Des d'aquí us recomanem aquesta biografia del contrabandista més cercat d'Andorra. Amb un total de 115 pàgines podem dir que se'ns fa curt i esperem algunes anècdotes més i sobretot, algun esment a la muntanya de Tor i els seus personatges. Tot i així trobem que podria esdevenir un títol adient per a la nostra col·lecció bibliogràfica de la història moderna de Tor.

 

 

Entrevistem Pedro Blasco, l'Escriptor de les Memòries de Rubén Castañer

Salutacions i benvinguts a una nova edició al bloc del misteri de la muntanya de Tor, La MMT.

Els que seguiu el bloc assíduament, ja sabreu que estem en contacte amb la filla del desaparegut Rubén Castañer Ejarque, Amanda Castañer, i el seu amic personal Pedro Blasco, l'escriptor de les seves memòries.

Castañer, un dels protagonistes necessaris de la història dels esdeveniments de Tor que tots coneixem per la única versió dels fets que s'ha vessat a l'opinió pública que va convertir aquest personatge en un 'mafiós' sense escrúpols, i com ell mateix deia; 'I de tot el que m'han volgut dir'. Tanmateix tindrem una segona visió alternativa a la que fins ara teníem com a única versió oficial dels fets de Tor, i això serà a les memòries de 'l'home del grapat de dòlars', escrita pel seu amic Pedro Blasco, a qui hem pogut entrevistar recentment i dediquem aquesta entrada.

 

 

 

 

Pitjant el següent enllaç podreu llegir l'entrevista al col·laborador del bloc i escriptor del llibre de Rubén Castañer:

 

–Entrevista a Pedro Blasco per al bloc La Maledicció de la Muntanya de Tor–

 

 

Rubén Castañer al Documental 'Arinsal, als Peus de la Capa'

Salutacions i benvinguts una vegada més a La Maledicció de la Muntanya de Tor.

Gràcies a l'aportació d'un col·laborador del bloc, hem tingut coneixement del documental que es va estrenar el passat mes de febrer a Andorra. Amb el títol 'Arinsal, als peus de la Capa', en commemoració al cinquantè aniversari d'aquesta estació d'esquí massanenca, ens explica la història dels pioners de l'esquí a Andorra, que va tenir lloc concretament a Arinsal, on s'hi va fer una estació amb inversió privada i impulsada per Josep Serra Prats, empresari andorrà de l'època quan Rubén Castañer treballava com a API al país dels Pirineus.

En realitat, fou gràcies a Castañer que l'estació d'esquí va poder veure la llum, doncs aquest controvertit agent immobiliari va cercar el comprador pels terrenys on s'hi emplaçaria aquesta instal·lació esportiva i turística que ell ja tenia projectada com a tal. Tot i així se'n parla molt breument al documental, exactament al minut 10:18, quan pregunten al responsable comercial d'Arinsal per Rubén Castañer.

 

 

 

Aquest gran projecte immobiliari, entre d'altres d'igual importància o potser més, va ser el que va fer a Josep Montaner, Sansa, fixar-se en l'andorrà d'origen aragonès i proposar-li el seu projecte de l'estació d'esquí a la muntanya de Tor, que com ja sabem mai va poder ser materialitzada. I que precisament era part del projecte del pallarès i de l'aragonès, d'unir-la amb les estacions ja existents de Pal i Arinsal, a la veïna Andorra, aconseguint així l'estació d'esquí més gran dels pirineus.

Segons ens comenta l'escriptor de les memòries del desaparegut Castañer, l'operació comercial relacionada amb la venda dels terrenys i la concessió de l'estació en qüestió, també hi apareixerà a aquesta obra literària, com no podia ser d'una altra manera. Memòries que per cert, ja hem esmentat en altres entrades al bloc, i que esperem es publiquin properament.

Cada vegada ens podem adonar una mica més de la manca de reconeixement cap a la figura de Rubén Castañer per part de les autoritats andorranes, i potser també de les entitats que no tenen a veure amb el govern del Principat. Quan en realitat la història de prosperitat d'Andorra tal i com la coneixem, en part, va ser gràcies a persones com ell. Però de tot això se'n parla a les seves memòries, i ho deixarem fins a la publicació d'aquest treball en forma de llibre que de ben segur no deixarà indiferent ningú, i tal i com deia un conegut periodista, de ben segur que farà pujar els colors a més d'un prohom d'aquell país.

 

 

 

Podeu visualitzar el documental sencer al següent enllaç a Vimeo:

 

 

'Arinsal, als peus de la Capa'

 

 

 

Polèmica per un Cartell Informatiu?? El Periodisme Sensacionalista

Salutacions, seguidors del bloc. Benvinguts sigueu a aquesta nova edició de la MMT.

 

Foto de ©Jaume Bassaganya amb la que s'ha pretès polemitzar

 

 

 

 

Fa pocs dies, un usuari de Twitter i col·laborador d'aquest bloc, hi va penjar una fotografia d'un cartell instal·lat a un dels accessos a la muntanya de Tor que de seguida va ser publicada a una de les edicions del diari digital Poble Andorrà. El titular, segons la meva opinió personal, va ser poc encertat per dir-ho d'una manera políticament correcte. "Si passes ‘ja t’ho faràs"?? De vegades sembla que hi hagi alguns periodistes que tinguin massa poca feina o pretenguin fer servir el sensacionalisme com a mitjà principal per promocionar els seus articles. Potser també desconeguin el codi civil espanyol, que no seria d'estranyar, però abans de fer sensacionalisme barat i voler traure polèmica d'on no n'hi ha, cal informar-se i de vegades, també cal preguntar per no delatar la ignorància. No hauria estat pas tan fora de lloc anar a entrevistar els propietaris de la muntanya, per saber de prop el motiu que els empeny a instal·lar-hi un cartell com aquest, que no ha estat el primer segons podem veure a fotografies més antigues a Google® Maps.

A continuació, pitjant el títol enllaçat, en podeu llegir l'article en qüestió, i si ho desitgeu, comentar-ho en aquesta mateixa entrada, pitjant l'enllaç on diu 'Cap comentari o Comentaris'.

 

 

Si passes, 'ja t'ho faràs'

 

 

 

 

El Fred que Crema, Film Relacionat amb la Història de Tor

Salutacions, seguidors, i benvinguts sigueu a una nova entrada al bloc La Maledicció de la Muntanya de Tor.

Fa cosa d'uns dies s'ha estrenat als cinemes una producció amb el títol 'El fred que crema', que ens narra una part de la història d'Andorra durant la segona Guerra Mundial. La història dels jueus que fugien de Hitler i els 'passadors' que els amagaven i els guiaven per creuar la frontera amb l'Espanya franquista, que de vegades suposava fugir del foc per caure a les brases.

Però aquells 'passadors', sempre feien d'herois que conduïen cap a la llibertat els perseguits refugiats jueus? Aquesta qüestió ja la vam tractar en una altra entrada anomenada 'Tor i la Llegenda Negra d'Andorra', i pel que sembla les travesses cap a la desitjada llibertat no sempre acabaven bé, com a mínim pels fugitius.

Haurem d'anar al cinema per comprovar si també s'hi toca aquest tema a la cinta en qüestió, o si pel contrari només s'hi explica la història dels 'passadors bons'. Sigui com sigui, aquesta història ve directament relacionada amb Tor i la seva muntanya, que en èpoques passades de guerres van ser testimonis silenciosos del pas de persones perseguides i de mercaderies irregulars.

A continuació podreu veure el tràiler oficial en versió original del film 'El fred que crema', a YouTube:

 

 

El Crim de Sansa: Una Conspiració d'Estats?

Salutacions i benvinguts a una nova entrada al bloc de la Maledicció de la Muntanya de Tor.

Sobre l'assassinat de Josep Montaner Baró, Sansa, s'hi ha especulat molt durant aquests últims vint-i-set anys. Hi ha teories de tots colors i per a tots els gustos; es diu que podria haver estat la màfia del crim organitzat, els contrabandistes, algun dels 'hippies' que ell mateix apadrinava i als que feia promeses que mai acomplia, algun altre copropietari de la muntanya, possibles promotors/inversors, i algú més. Segons deien, tothom el volia matar a Sansa, com ja hem comentat en altres ocasions on també barallàvem la hipòtesi del crim d'estat, o un crim que va poder ser encobert pel govern d'aleshores.

 

 

La majoria dels protagonistes dels successos de Tor, coincidien a responsabilitzar una entitat concreta quan es trobaven en situacions incomprensibles o inacceptables per als seus interessos. Sempre es referien a una mà negra. La Mà Negra de Tor. Una força fosca amb prou poder per manipular jutges i jutjats, policies i polítics, per posar les coses difícils i fins i tot impossibles a tots dos bàndols, que es disputaven el control de la muntanya de la discòrdia.

Palanca i alguns altres tenien la convicció que "ells" els volien robar la muntanya. Però a qui es referien exactament en acusar a "ells" de voler prendre'ls la finca? S'entén que n'acusaven les autoritats i fins i tot el Govern de la Generalitat de Catalunya de l'època, però, realment hi tenien tant d'interès les administracions en la muntanya de Tor? Doncs sembla que si n'hi tenien.

Jordi Riba ja ho sabia, i de fet va oferir la seva part de la muntanya Al Comú de la Vall d'Andorra, i a més a més a la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.

També Josep Montaner va oferir la muntanya a la Generalitat de Catalunya, quan n'era amo únic, juntament amb el seu nebot, tot i que aquesta institució s'hi va desentendre, sospitaven a l'espera que el procediment civil finalment la declarés comunal, tenint així una escletxa per on entrar-hi i poder apropiar-se-la sense invertir-hi ni una pesseta. Fins i tot a l'estat francès podia interessar la muntanya de Tor, doncs recordem que la seva frontera també hi toca, i un lloc tan estratègicament ubicat no pot ser pas ignorat pel país gal.

Així doncs, sabem que el Govern de la Generalitat, el Comú d'Andorra, i en segona instància l'estat espanyol, eren interessats en la muntanya, però del que no hi ha constància o com a mínim no ha transcendit a l'opinió pública, és que aquests estaments haguessin negociat amb Sansa quan la finca fou declarada propietat exclusiva d'aquest.

 

 

Podríem conjecturar doncs amb la hipòtesi que Josep Montaner fou assassinat per una conspiració d'estat o d'estats que es van conxorxar per apropiar-se de la muntanya de Tor? O podria ser que ordenessin acabar amb la seva vida perquè no va complir la seva part d'algun tracte amb una d'aquestes administracions?

La resposta a aquestes qüestions no la tenim, i sembla que ens trobem davant d'una mena de secret de sumari no escrit al que van posar una data de caducitat per desvetllar-lo, tal i com es va fer en altres casos de crims mediàtics semblants al de Sansa. Sigui com sigui, si algú en sap alguna cosa, té por de parlar o no l'interessa que se sàpiga, potser perquè encara hi hagi interessos ocults al voltant del tema, o perquè els culpables encara siguin vius i no volen que surti a la llum per evitar ser assenyalats i tornar a aixecar la polseguera mediàtica que el cas va produir al seu moment. Pretenen restar a l'anonimat, naturalment.

 

 

 

Una Altra de Contrabandistes

Salutacions i benvinguts al bloc la MMT.

I continuem escrivint del contraban i els contrabandistes, que van ser grans protagonistes a la història de la muntanya més polèmica dels Pirineus.

 

En aquesta ocasió el col·laborador del bloc ens fa un esbós ràpid en unes línies d'opinió, del que van ser els contrabandistes en diferents èpoques i moments històrics més rellevants, quelcom relacionat del que ja vam fer ressò al bloc amb l'entrada titulada Tor i la Llegenda Negra d'Andorra. I és que el tema contraban-Tor-Andorra és força extens i alhora polèmic, però és innegable que n'és part de la nostra història i de la història de Tor i la seva muntanya, tot i que de vegades pretengui ser una història incòmodament amagada en forma de llegenda muntanyenca.

Llegim l'opinió de Luciérnaga a l'enllaç a la darrera pàgina titulada El origen de los contrabandistas de Tor.

 

 

Contraban d'armes per Tor

Salutacions, lectors de la MMT.

Tal i com menciona en Rubén Castañer en una de les entrevistes que manté amb en Carles Porta, per Tor s'hi va passar de tot, fins i tot assegura literalment: –Incluso llegamos a pasar un misil Escofet, i com molt bé apunta el periodista es deuria referir a un míssil Exocet, de fabricació francesa.

 

 

Quan diem contraban com a tal, o el que entenem quan sentim a parlar-hi, ens venen al cap les típiques mercaderies sensibles de ser passades d'un costat a l'altra de la frontera, bé per eludir impostos, o bé per que es tracta de mercaderies difícils d'aconseguir a l'altre país destinació del contraban.

Aquestes mercaderies més susceptibles de ser passades per la frontera, en aquest cas d'Andorra a Tor, podrien ser el tabac, l'alcohol, els electrodomèstics, els aparells electrònics, potser algunes substàncies estupefaents, encara que aquestes últimes ja serien tractades dins el concepte del tràfic de drogues, doncs no són pas legals ni en un costat ni l'altre de la frontera. I el mateix passa amb les armes, encara que a Andorra el reglament d'armes per als civils i la seva exportació sempre ha estat força diferent respecte als països veïns, però quan es parla del contraban d'armes de foc sempre se'l bateja com a tràfic d'armes, indistintament del reglament de cada país.

 

Una cosa són les armes de foc civils, dissenyades i fabricades per a ús esportiu unes i de cacera altres, però al cap i a la fi armes que no tenen les característiques d'armes de guerra.

Al Principat d'Andorra la legislació sobre armes és força més laica que als països veïns, i si aquesta ha estat endurida per als mateixos residents al Principat, també ho va estar per als estrangers que miraven de comprar armes als armers andorrans, tot per pressions diplomàtiques de la U.E., que veia com francesos i espanyols compraven armes de foc de manera irregular a les armeries del País dels Pirineus.

De passar de vendre qualsevol tipus d'arma només amb la presentació d'un document d'identificació, i de vegades ni tan sols això, els armers andorrans es van veure obligats a reduir les vendes dels seus productes armers d'importació, i així els compradors estrangers ho tenien més complicat per fer-se amb armes curtes i segons quines armes llargues, sense esmentar les municions, doncs també es venien quantitats importants de tot tipus i de tots els calibres sense cap mena de control.

Se sap que fins i tot les bandes terroristes espanyoles com ara ETA, GRAPO, GAL, compraven armament i municions a Andorra, burlant d'aquesta manera les restriccions i controls del país veí, i encara que sigui un altre tema, no costa fer esment també que el petit país dels Pirineus va ser base d'operacions i amagatall de nombroses bandes terroristes i criminals, que moltes vegades feien servir el pas de Tor per fugir d'Espanya o baixar d'Andorra.

 

 

Però centrant-nos ara en el cas que ens interessa, podria ser que Tor veiés passar armes de guerra que baixaven d'Andorra?

Tal i com opinava el col·laborador Luciérnaga en una de les seves pàgines, Tor és una porta, i efectivament si hi havia prou diners, per allà es podria haver passat absolutament de tot, i no seria estrany que s'hi haguessin passat armes de guerra, tan en un sentit com en un altre, doncs no oblidem que tan Espanya com la veïna França, són estats productors d'armes de guerra, algunes fins i tot prohibides per la Convenció de Ginebra, i també són països signants de la Carta Internacional dels Drets Humans.

Se sap que des d'Andorra van sortir armes destinades a les Guerres de Iugoslàvia, se suposa que adquirides en grans quantitats. Potser aquestes armes van creuar la frontera i van passar per Tor de manera discreta, amb destinació a algun port atlàntic o potser fins i tot mediterrani, en direcció a algun port dels Balcans. Així doncs, tal i com assegurava en Castañer, podria haver passat sense massa complicacions un míssil Exocet, destinat a Líbia, o a qualsevol altra part del món, i podria ser que La Muntanya de Tor hagués esdevingut un pas fronterer habitual per als traficants d'armes de guerra.

Tot i així, cal remarcar que en Castañer no estava avesat a transportar explosius, quan li fa saber a en Porta: -Por Tor ha pasado de todo, y querían pasar Goma 2, pero me negué. Podem dir aleshores que en Rubén Castañer podria haver esdevingut com un senyor de la guerra però a petita escala?

 

 

No es pot descartar res en un lloc tan estratègicament ubicat, i així doncs, amb tan d'interès econòmic, motiu pel qual segurament naixés la ja famosa Mà Negra de Tor. Una Mà Negra que tot ho controlava; si no era amb diners, amb violència.

Hi podríem trobar en tot això alguna relació directa o indirecta amb la mort de l'amo únic?

 

Com tots sabem, tan en Sansa com en Palanca tenien el costum de cobrar peatge als contrabandistes que passaven pels seus camins, i pel que sembla i segons va descobrir en Porta, el Ros de casa Sansa hi posava més traves als transportistes de les mercaderies irregulars i de vegades també il·legals. Així doncs, aquest fet podria esdevenir un dels mòbils o una altra hipòtesi prou sòlida que en motivés el crim, doncs si bé els contrabandistes de tabac i alcohol podien ser més benevolents, no crec que els traficants d'armes ho fossin tant.

I vosaltres, què en penseu?

Bloc MMT