La Síndrome de Tor

Salutacions i benvinguts sigueu una vegada més a una nova edició al bloc la Maledicció de la Muntanya de Tor.

Després d'unes setmanes d'inactivitat des de la darrera entrada, trobem encertat d'escriure sobre una qüestió relacionada amb el títol de l'edició d'avui, que veureu tot seguit.

Abans però, potser caldria començar amb les dues qüestions que la majoria de seguidors del bloc acostumen a plantejar-nos tot sovint; Què us va motivar per començar a escriure el bloc? i, què està representant per a vosaltres aquest bloc? No és que els interessats que ens fan aquestes preguntes ens parlin de vostè, no, és perquè al principi aquest projecte va engegar-se amb dos editors, o més aviat un editor i un col·laborador assidu que tot sovint signava les seves publicacions sota un o un altre pseudònim, però que lamentablement va deixar de col·laborar amb el bloc.

Com a la majoria dels afeccionats a la història de Tor, seduïts per aquest món de fets estranys, personatges curiosos, increïbles misteris, i llocs emblemàtics, vam començar enganxant-nos al 30 Minuts del 1.997, i posteriorment a l'esperat Tor, tretze cases i tres morts, continuant, lògicament, amb el 'podcast' de Catalunya Ràdio batejat amb el mateix nom del llibre que va llançar a la fama Carles Porta.

 

 

 

 

De seguida, la gent que no coneix prou la història de Tor i tampoc al criticat editor d'aquest mitjà, el jutja i de seguida el sentencia culpable de ser morbós, sense conèixer prou les motivacions que el duen a engegar aquest projecte. Quan els has fet veure que el morbo no és el que mou la maquinària de la MMT, aleshores, es decanten per l'interès econòmic. Increïble! Tot i que és un respectable parer, perquè segurament som el primer i únic mitjà al món digital i a l'analògic, que ens hi hem ficat i especialitzat seriosament al tema de la història del poble de les tretze cases i la seva disputada muntanya, sense pretensió econòmica ni de cap altra mena, o com se sol dir, sense ànim de fer calés, i és clar, això, de vegades, costa de creure per alguns.

Després de ser aficionats incondicionals a la història de la muntanya de Tor i els seus personatges, se'ns feia quelcom força estrany que ningú no n'hagués engegat un projecte desinteressat com aquest, tot i que potser no sigui el més popular per la xarxa social on es penja, doncs ja sabem que el format de bloc com a tal es va imposar i més aviat va tenir el seu èxit la dècada passada i potser l'anterior. No vèiem una xarxa prou encertada per dur a terme la nostra empresa. Un recull de notícies, d'informacions, de parers, de col·laboracions, d'entrevistes, de comentaris dels seguidors, i de tot el material relacionat amb la història que omple les pàgines d'aquesta casa virtual, que no fos millor que el format de bloc, sempre però, recolzat per altres xarxes socials com han estat i són 'YouTube' i 'X' (Abans Twitter). I directament relacionat amb això, hi ha el públic al que preteníem dirigir aquest canal, un públic específic que no és precisament tan assidu a les xarxes socials de moda.

També ha costat de creure per alguns que tampoc no busquem el reconeixement ni la fama, doncs és clar, en aquest món no s'entenen les obres de franc, si no és que ets una 'ONG', o quelcom semblant. Aleshores, es pregunten, si no vols morbo, ni calés, ni fama, ni reconeixement dels famosos, què és el que pretens i perquè escrius el bloc? Ostres! Però tant costa d'entendre que algú escrigui sobre una història que l'apassiona!? Doncs ves per on, potser sigui això; passió per la història d'un dels racons del Pirineu català més desconeguts i alhora més oblidats de la nostra cultura.

Potser encara hi hagi algú que no s'ho acabi d'empassar, però després de més d'un any i mig, més de dos centenars d'entrades i de pàgines, desenes d'enllaços relacionats, entrevistes amb personatges de la història original, vídeos, i molt més, si encara no es fa prou evident que aquest bloc s'escriu de manera totalment desinteressada, no ho entenc, de debò, però tothom és ben lliure de creure's el que li sembli, per descomptat.

Passant a la segona qüestió més demanada; què ha suposat això d'escriure el bloc fins ara, i tot el que en comporta; parlar amb tots els personatges que han protagonitzat nombroses entrades, podem dir que tot va començar relativament tranquil, fins que, i que consti que vam ser advertits, els personatges amb els que tractàvem es feien cada vegada, per dir-ho d'alguna manera, més peculiars.

El 'virus de Tor', o 'La síndrome de Tor' segons la definició per al trastorn que pateixen alguns personatges i relacionats amb aquests per allà dalt, i diem trastorn per definir-ho d'alguna manera, tot i que no creiem que es tracti pas de cap patologia, però si que seria digne d'estudi seriós, encara es deixa veure sovint a dia d'avui, i continua aixecant força polseguera quan es posen damunt la taula segons quins temes.

Ve a ser allò que Porta ha dit alguna vegada: Les coses encara són calentes per allà dalt.

Arribat el moment quan el bloc va començar a ampliar el seu horitzó, passant a realitzar més treball de camp que vam anar aportant en forma de cròniques i entrevistes, entre d'altres, amb personatges directes i indirectes de la història de la muntanya de la discòrdia, ens adonàvem realment amb qui ens l'estàvem jugant.

Gent que encara creu que tothom els vol robar la seva part de la muntanya. Si, encara.

Uns altres que no volen parlar amb la premsa fins que no s'esclareixi el crim de Sansa, però que sospitosament ho fan després de gairebé trenta anys, de cop i volta, i ningú sap aparentment perquè aquest sobtat canvi de parer.

Segons va esbrinar Veronica Frenzel, reportera independent alemanya que va fer un reportatge a Tor l'any 2016, del que ja ens en vam fer ressò a aquest mitjà, la gent de Tor es torna boja degut a les radiacions que desprenen algunes roques radioactives d'aquella muntanya, o potser per la fressa embogidora del cabdal de La Noguera de Tor, que no deixa descansar ni de dia ni de nit els pobres habitants d'aquell petit poblet tan tràgic del Pirineu de Lleida.

Hi ha un altre personatge que ens va alertar de l'estranya naturalesa de la gent de Tor i els seus voltants, i el resultat va ser l'advertit, i potser en va fer curt i tot. No podem dir que ens agafés per sorpresa aquell tracte de desconfiança quan ens van qualificar d'intrusos que explicàvem una història que no coneixíem i que no ens pertanyia. Quan ens van dir que no els convenceríem amb el projecte del parc natural de Sansa, el qual només estàvem mirant d'exposar, de manera desinteressada i totalment neutral, segons ens va confiar en Gregori de Aulestia a l'entrevista que ens va concedir. Tampoc ens va sorprendre però si que ens va ofendre una mica que ens tractessin de morbosos, després de tota la feina feta al bloc, però és clar, és molt fàcil desqualificar de manera gratuïta sense coneixement de causa.

Per altra banda ens hem trobat també amb persones que hi són exclusivament per l'interès econòmic uns, i per mirar d'emblanquinar la imatge de personatges foscos que ho són irremeiablement, es digui el que es digui, i s'escrigui el que s'escrigui. Persones que no comprenen que algú escrigui un bloc desinteressadament, corrompudes per l'avarícia i la supèrbia, dos pecats capitals que si fossin delicte, no vull ni pensar-ho, què passaria, diantre!.

No podia pas ser d'una altra manera. Una història fosca i uns personatges obcecats d'odis ancestrals i d'un sentiment d'abandonament i oblit que ja s'ha fet llegat, amanit tot plegat amb una situació definida popularment amb que la gent del Pallars Sobirà donarien un dit perquè algun foraster li tallés un braç al veí. Frase que em va quedar gravada i que sembla és popular del folclore pallarès. I no dic per allà dalt perquè jo sigui a baix, sinó perquè encara ho veig molt més amunt dels mil dos-cents metres d'on visc, no se si m'explico prou bé.

També cal afegir que d'altres col·laboradors ens han advertit però, no pel caràcter de la gent del Pallars i de Tor en concret, que també, sinó més aviat pel tema tan sensible que toquem de vegades al bloc. Ara no vull donar més detalls, però els més fidels seguidors ja ho heu caçat al vol. I és que de vegades es fa un pèl complicat evitar de ficar-se en temes delicats quan es parla i s'escriu de Tor i els seus personatges, i tampoc no ho és això d'escriure de manera neutral per mirar de no ofendre ni enutjar ningú, i m'agradaria fer constar que les anècdotes explicades no són pas acusacions, i que si algú s'hi veu eludit, li demanem les més sinceres disculpes, tot i que només donem el nostre parer al respecte, on hi ha situacions i fets que han succeït d'una manera i ja no es poden pas esborrar.

Fins aquí un esbós del viscut fins ara amb l'edició d'aquest bloc, que no s'acabarà pas aquí, doncs tenim previst oferir-vos moltes més històries, testimonis, entrevistes, dades inèdites, i moltes altres coses més, encara que el 'Síndrome de Tor' ens faci abaixar el cap de tant en tant i ens fereixi l'honor, s´ho val, i continuarem amb la mateixa línia i amb més motivació cada dia.

 

Agraïts pel vostre recolzament i la vostra inestimable col·laboració.

 

 

 

 

 

Bloc MMT